Als contes d A les dues seran les tres, la memória es converteix en revisió de l experiéncia, la crónica en compromís amb el passat i la fantasia en un joc que, en funció de l estat d ánim, il·lumina, pertorba o re conforta. Esdeveniments histórics o anécdotes deli beradament privades es confabulen en favor de la narració, sempre eloqüent i persuasiva, en qué Sergi Pámies, fidel a una veu i a un estil inconfusibles, apro fundeix en el domini de la tendresa i la digressió, així com en l equilibri entre la ironia i la perspicácia. Tot al servei d una mirada, resignadament incerta, sobre el pas ja sigui endavant o enrere del temps.
